CELEBRACIO dels 25 anys que la Parròquia de Sant Fruitós de Bages
pelegrina a Montserrat.

Grup General i Autoritats. No, més be amics

Celebració Eucaristica a la Basilica

CELEBRACIÓ EUCARISTICA A LA BASILICA

P.Cardona OSB fill i amic de Sant Fruitós de Bages

25e Pelegrinatge a Montserrat

Parròquia de Sant Fruitós de Bages.

Dia 21 de Juny, Confirmacions a la Parròquia

Últimes sortides

Reportatge Diumenge de Rams 2

Reportatge Diumenge de Rams

Reportatge Diumenge de Rams

Miquel Gorina

EPIFANIA

L'Església dedica el dia de l'Epifania a recordar als catequistes natius i als missioners, Ells porten a terme avui l' Epifania o manifestació del Senyor a pobles amb capacitat d' acollir la fe en un Déu que es fa home per compartir la nostra mateixa vida,son com uns mags que els obren els cofres del sentit de la vida.

Aquí us transcric una circular de Salvador Romano missioner xeverià fill de Sant Feliu de Codines i avui missioner al Txad amb qui tinc una certa complicitat missionera .JTB

Pala (Txad), 4 de desembre de 2008

Benvolguts familiars i amics,

Perdoneu si us escric una carta circular per tots igual, és que em resulta impossible escriure llargament a cada un de vosaltres, el temps sempre és curt i la feina molta i quan s’arriba al vespre no es tenen altres ganes que les de posar-se al llit i dormir com un tronc. Per sort aquí es dorm bé, al menys ara quan no fa massa calor. Ho enteneu oi?

Ja fa gairebé un any que deixava Sant Feliu per tornar a la meva Africa i si ens poguéssim veure segur que em preguntaríeu: com et van les coses? I la salut? Com has trobat tot això després de tants any que ho havies deixat?

Doncs bé, anem per pams. De salut estic molt bé, tant que em sorprenc a mi mateix. El meu cos no ha fet cap dificultat a ambientar-se ni a la calor ni a la sequera ni ara a la pluja. En aquest primer any nomes he tingut un atac de malària, cosa normal per aquestes terres, i amb tres dies de repòs i unes bones pastilles la cosa es va acabar. En dono gracies a Déu.

Ja sabeu que quan vaig marxar de Sant Feliu us vaig dir que de moment anava a Camerun, somiant després de tornar al Txad. Doncs l’estada a Douala (Cameroun) va ser només de uns mesos, vaig ajudar als meus companys a fer el programa de activitats per el centre de joves que allà segueixen i acabat això, el mes de febrer, ja vaig venir cap al Txad. Va ser just en el moment en que a la capital (N’Djamena) hi havia guerra, us ho varen explicar segurament per televisió, ho varen destruir gairebé tot en pocs dies. Molts em vareu escriure dient-me com era que hi anava en aquets moments. Que hi voleu fer? Si ens paréssim de fer la nostre tasca per la guerra, aquí no faríem mai res. De guerra, per desgracia, aquí al Txad n’hi ha casi bé sempre. Però no patiu, la zona en la que em trobo ha estat tranquil·la i no correm mes perill del que corren els que van de vacances amb cotxe els caps de setmana.

Com ho he trobat tot això? Doncs no massa canviat, però algunes alegries les he tingudes:

Un dia em va venir a veure un dels capellans de aquest bisbat (no ni han pas gaires encara, son només dotze però fa vint anys aquí només hi havia un capellà del bisbat), jo no el coneixia. Però la seva cara em resultava familiar. Es va presentar, és en Frederic Senekna, segur que a vosaltres no us diu res aquest nom, però a mi em va fer venir a la memòria moltes hores passades amb un adolescent que es volia fer cristià; un noi que jo havia acollit al catecumenat, que l’havia seguit durant els cinc anys de preparació i que finalment jo mateix l’havia batejat. Era ell, després que jo havia marxat va entrar al seminari i des de fa dos anys es capellà i porta endavant una grossa comunitat cristiana i diuen que ho fa bé. Ja podeu pensar la alegria que vaig tenir.

Fa anys havíem treballat molt per aconseguir que els pares entenguessin que els nens i les nenes havien de anar a l’escola. Poc havíem aconseguit, nomes un 15 per cent dels infants hi anaven. Que he trobat ara? Doncs totes aquelles hores passades a intentar de convèncer a la gent, han donat fruit. Ara he trobat que a cada poblet hi ha escola, diuen que els infants que la freqüenten son gairebé el 80 per cent. Encara que això ha fet sorgir altres problemes: les escoles son de palla i fang, sense bancs, sense taules, sense llibres... els mestres son gairebé tots improvisats i es necessari ajudar-los a formar-se bé... Però que hi voleu fer les coses creixen i com els fills necessiten roba mes gran, esperem que de mica en mica i amb l’ajut de tots farem camí. Lo bonic es que la mentalitat ha canviat i això es signe de esperança.

He trobat també molts cristians ben ferms i compromesos. Altres ho han deixat tot de banda, la vida no es fàcil i es compren que a vegades fallen les forces. Les comunitats cristianes de totes maneres han anat creixent i en llocs on hi havia una comunitat de deu ara son trenta o quaranta. Han creat grups de justícia i pau per vetllar per el respecte del drets de tots, també les cooperatives han crescut, i els grups d’estalvis que havíem iniciat ara s’han convertit en una “caixa d’estalvis” ben ferma i que té com objectiu el petit crèdit als pagesos. O sigui que... faig part del grup de fundadors de una “Caixa d’estalvis popular”!

Os podria explicar tantes altres coses bones que he trobat i que m’han alegrat molt però caldria una enciclopèdia i massa temps per escriure i per llegir. El resum es que els anys passats aquí i tota la suor vessada, estan donant fruits bons. Hi ha una alegria major?

I les coses dolentes, es que no hi he trobades? Doncs per desgracia he de dir que ni he trobades i ara ens desafien.

La mes evident és el mal govern que aquest país pateix. No és una novetat, però tinc la impressió que les coses han pitjorat. Han trobat petroli i això fa que siguin molts els que volen ficar la ma al calaix, si abans la riquesa el país era poca ara ha crescut i han crescut les ganes de molts de apropiar-se de lo que hauria de ser de tots; la corrupció és escandalosa; la pobra gent ja no sap on girar-se. La guerrilla que continua fa anys a la frontera amb el Sudan dona una bona excusa al govern per gastar el que té en armes i en pagar els militars; uns pocs viuen de rics i la multitud viu en la misèria de sempre. Aquí, en la regió en que em trobo, ja os he dit que no hi ha guerra, però els militars son abundants i amb les seves armes imposen la seva llei, no hi ha drets humans que valguin, ni lleis que no siguin les que a ells els interessen... penseu que els pobres “caps de poblat” (una institució tradicional que sempre ha funcionat) no saben que fer, ni son respectats, ni poden afrontar el capricis del moment del militars que volten com amos per tot arreu... Les comunitats cristianes miren de posar-hi una mica de remei amb els grups de justícia i pau, però poc es pot fer de moment. I un país amb corrupció fins al coll i sense altra autoritat de la del fusell del militar poc pot avançar, i això... a vegades et desanima.

Després he trobat el SIDA. Fa uns anys era una malaltia aquí gairebé desconeguda, ara es un autèntic desastre. Aquí a la vora del meu despatx hi tinc un centre de ajuda als infants orfes i infectats per les seves mares. Fan pena pobres infants, les tres missioneres que hi treballen mereixerien el premi “Principe de Astúries” per la paciència, l’amor, i per els miracles que fan per donar de menjar cada dia a aquets infants amb els pocs recursos que tenim. Quan estic amb elles em dic que això si que son veritables miracles. Ara ens hem proposat de crear un gran centre contra el Sida ja es fan activitats de prevenció, acollida i atenció medica... però necessitem ja una estructura adequada: és una bogaria lo que hem projectat ja que suposa unes despeses enormes i no tenim assegurat res, ni els medicaments... Però estem decidits a fer-ho i per tant ho farem amb l’ajut de... encara no sabem qui. Sé que hi tindrem grossos maldecaps, però veient aquesta terrible tragèdia, si no féssim lo impossible no seriem cristians. El bisbe esta decidit a portar-ho endavant, tots estem decidits, ja hi han mes germanes missioneres i metges dispostos a treballar-hi... Ens diem que Déu proveirà com sempre per mitjà de tants amics.

No vull pas carregar-vos de problemes. Només he volgut donar-vos alguna noticia de com van les coses. De feina no ens en falta, és clar que jo ja no puc fer lo mateix que feia quant tenia trenta anys menys però no em quedo enrere i espero donar un bon cop de ma. El bisbe em vol a prop seu i estic aquí al bisbat de dimarts a divendres, i vaig a la missió dels meus companys, distant 40 kilòmetres, a donar un cop de ma els caps de setmana. Ni tinc que dir-vos que els caps de setmana son els dies mes bonics, poder estar amb la gent, escoltar-los, animar-los, celebrar la Eucaristia amb ells, cantar i ballar lloant Deu... Els altres dies de la setmana els passo sobre tot al despatx, em cuido una mica de la economia del bisbat (falten sempre cèntims i per tot arreu hi han forats), segueixo la major part de projectes diocesans de desenvolupament, superviso la radio diocesana (faria enveja als de l’Ona Codinenca), em preocupo del seminari i dels seminaristes (no son molts però penso que son bons), i tants altres maldecaps que comparteixo amb el bisbe. O sigui que faig el que puc, però sapigueu que estic ben content i Déu em doni forces per continuar servint aquest poble que, amb perdo dels de Sant Feliu, sento com a poble meu.

I fins un altre circular. Si em voleu escriure tinc e-mail ( que funciona quant vol) o sigui que ens hem modernitzat també aquí. salvador.romano@yahoo.fr

Adéu-siau i recordeu-me en les vostres oracions.

Salvador Romano i Vidal